Fer més amb menys

En el darrer ple municipal des del govern es va donar resposta a les afirmacions de l’oposició sobre els salaris del nou equip de govern. Amb un micro a la ma i amb ciutadans escoltant es poden arribar a dir veritats, però també mentides o mitges veritats, que a vegades és encara pitjor. L’alcalde va donar resposta a les afirmacions de l’oposició.

En el debat de salaris, el que havia estat alcalde va afirmar que ells sí que havien fet moltes coses donant a entendre que ells sí que es mereixien el que cobraven i que nosaltres mai de la vida podríem fer el que ells havien fet, tot i cobrar menys que ells. La seva explicació va ser ben simple i entenedora: “el nostre equip de govern no tindrà MAI els recursos econòmics que ells havien tingut els darrers 8 anys”. Això és ben cert.

El govern anterior va fer obres com mai s’havien fet a Òdena, el mateix podríem dir de la ciutat d’Igualada i també de Catalunya. Els governs socialistes van ser els que més totxos van posar (no sempre s’han pagat) i ha estat després d’aquestes legislatures de bonança que s’han fotut la clatellada electoral més gran.

Què ha passat doncs perquè els que més totxos van posar ara ja no governin a molts llocs, entre els quals Òdena?

No parlaré dels canvis a Catalunya ni a Espanya perquè no em considero autoritzat a fer-ho i perquè la crisi econòmica deu hi tenir molt a veure.

Personalment penso que els governants anteriors, almenys a nivell municipal, estaven “tan” enfeinats, “tan” dedicats a posar totxos, i moltes vegades, “tan” entossudits en que només ells sabien què s’havia de fer i què interessava als ciutadans, que es van oblidar dels ciutadans. Es van oblidar de les coses simples, del seu dia a dia,  i dels seus problemes immediats.

A Òdena es va fer un esforç en tenir un pavelló esportiu com tots els municipis veïns, millor encara, el nostre és de parquet, la joia de la corona. Es van fer també moltes altres actuacions per dotar el municipi d’equipaments. Es van destinar milions d’euros a posar totxos. Ara els tenim i cal valorar-los com a tals (i mantenir-los).

Es va millorar la qualitat de vida dels odenencs? Quantes persones no posaran mai els peus dins del pavelló de parquet? Quantes persones no jugaran mai un partit de futbol al camp de gespa artificial tan esplèndid que tenim?.

Durant la campanya vaig fer una activitat ben curiosa se’n diu el “porta a porta”. En cap cas ningú valorava de l’antic govern que hagués fet un pavelló o que hagués posat gespa al camp de futbol. De fet mai t’explicaven què havien fet bé els anteriors governants. A la gent quan els preguntes, si ho fas amb sinceritat i amb cordialitat, t’expliquen el seu problema. I en tots els casos el “seu” problema no va mai més enllà de 300 metres al voltant de casa seva.

Què m’explicaven els ciutadans al “porta a porta”?.  El tauló oblidat per un constructor a la vorera que impedeix el pas del cotxet quan passeja el seu net, la direcció de circulació del seu carrer que complica tot el barri, la parada del bus escolar que embussa un carrer, la parcel·la buida del veí que està plena de brutícia, la font que no raja, el banc del parc que en 8 anys no s’ha pintat…

Al final t’adones que les persones som molt simples i bàsiques en les seves necessitats. Els governants ens entestem sovint que el ciutadà demana pavellons i camps de futbol. Ningú diu que no vol una pavelló, però no ens equivoquem, el pavelló no és mai una primera necessitat i per moltes persones ni tan sols és una necessitat.

Fa uns dies vàrem fer una petita actuació al Parc de la Carrerada al costat de Cal Teixidor que va consistir en  pintar les fustes dels bancs i posar sorra al sorral per jugar els nens.  Vàrem posar sorra, no perquè els nens se l’haguessin endut amb el pas dels anys. Vàrem posar sorra a un sorral que des de la seva construcció l’any 2005 mai hi havia hagut sorra i vàrem pintar els bancs perquè mai en sis anys s’havien pintat.

Ara el sorral té sorra, als bancs s’hi pot seure i la font raja. Vés si n’és de simple.

Transcric un correu d’un veí de la zona que diu: “Apart de queixar-me també dir que el parc d’aquí sota casa, té un sorral (el nens del barri se’l miraven estranyats després de tants anys sense saber perquè eren aquelles quatre fustes), els bancs pintats i la font raja … talment com un parc infantil. INCREÏBLE esperem que duri i que l’aigua no se’l emporti algun dia.  Ben fet !!”

Venen temps difícils, amb pocs recursos, amb poques possibilitats de posar gaire totxos. Els polítics podem treballar per fer més fàcil la vida dels ciutadans en molts àmbits que no necessariament passa per fer pavellons. Podem millorar la qualitat de vida del ciutadà amb actuacions petites, simples i barates, però que sovint són les importants per ell.

Venen temps difícils. Cal ser imaginatiu.

Com li vaig dir a l’anterior alcalde, ara a l’oposició, “Fer moltes coses amb molts recursos i en època de bonança (i borratxera) estar bé però ho fa qualsevol i no té massa mèrit. El que veritablement té mèrit és fer coses amb pocs recursos i que aquests siguin destinats a moltes petites coses que ens poden fer més feliços i poden millorar la qualitat de vida.

Això sí, posar sorra a un sorral i pintar els bancs no s’inaugura ni es reparteixen “ganxitos” i Coca-Cola de litre als ciutadans.

 

Per llegir: Hacer más con menos también es productividad