Abans d’escriure alguna cosa de la meva collita, començo per transcriure aquest article de La Vanguardia.

Hi ha pensadors que asseguren que la corrupció és beneficiosa per a la societat. El politòleg Samuel P. Huntington assegurava que ‘la corrupció pot ser considerada un factor de modernització i de progrés econòmic, ja que permet, per exemple, un recanvi social a favor de classes emergents disposades a desbancar l’obstruccionisme de les velles elits, agilitza els processos burocràtics i selecciona els principals actors del mercat a fi que sorgeixin els que inverteixen de manera decidida, al preu de subornar, en els seus projectes empresarials’.

Al segle XVII, Bernat de Mandeville, a la Faula de les abelles, afirmava que ‘un govern corrupte produeix riquesa i ocasions avantatjoses per a tothom. L’egoisme i les passions que se’n deriven constitueixen l’impuls del benestar, mentre que les virtuts de l’home honest inhibeixen en general el progrés civil’ L’economia, segons Mandeville, té necessitat continua d’incentius artificials. Perquè una societat honesta està estancada, mentre que la corrupció genera una defensa incessant de l’estatus. Més recentment, Gaspard Koening, al seu llibre ‘Les discretes virtuts de la corrupció’, reconeix que “es un fenomen difícil de detectar, perquè es troba a tots els llocs i alhora no està enlloc. Des de lluny, es condemna, des de prop, es fomenta. Però és un sistema difús d’intercanvi que permet a tots els que en formen part créixer i fer créixer la societat sencera’.

Segons Koenig un poder no corrupte seria un poder buit, formal, sense eficàcia. Per imposar la voluntat, cal saber compondre les diferents influències, construir xarxes, oferir favors i fins i tot pactar en contra de les pròpies conviccions. ‘Un poder honest és feble, mentre que una corrupció sense poder és un contrasentit’, resumeix. El cinema també ha recollit aquestes idees. A la pel·lícula la veu del seu amo (1991), Nanni Moreti, que interpretava un ministre, diu: ‘prefereixo homes brillants i singulars, encara que siguin una mica pocavergonyes, a homes grisos i avorrits, però honrats. Perquè al final, la mediocritat, l’avorriment i l’excessiva honradesa faran sens dubte més mal al país’.

Vittorio Gassman interpreta un empresari a En nom del poble Itàlia (1971)), que argumenta: ‘La corrupció és l’única manera de alleugerir les diligències i, per tant, d’incentivar les iniciatives. Podem dir, paradoxalment, que és la corrupció mateixa progrés’.

De l’article de La Vanguardia HISTORIA DE LA CORRUPCION de Piergiorgio M. Sandri .

Que ningú pensi que defenso aquest ni cap tipus de corrupció. Res més lluny. Però quan llegeixo la frase ‘la corrupció pot ser considerada un factor de modernització i de progrés econòmic, ja que permet, per exemple, un recanvi social a favor de classes emergents disposades a desbancar l’obstruccionisme de les velles elits, agilitza els processos burocràtics i selecciona els principals actors del mercat a fi que sorgeixin els que inverteixen de manera decidida, al preu de subornar, en els seus projectes empresarials’ se’m remou l’estomac.

Penso que alguna cosa es fa malament en les organitzacions i potser de manera més evident en els administracions i amb el sistema de remuneració dels funcionaris.

Tots iguals, tots correctes, tots grisos. Quants funcionaris si estiguessin en una empresa que competís en el mercat lliure es passarien la vida clavant segells o serien els primer de saltar en cas de crisi?. I també, quants funcionaris en una empresa que competís en el mercat lliure serien ascendits, recompensats o incentivats?.

A una empresa privada la feina ben feta comporta recompenses en forma de clients, negoci, augments salarials, promoció i beneficis per tothom. Un client paga per una feina d’una empresa i en diem fer negoci.

A una administració què comporta una feina ben feta? Seguir fent-la i prou, i això entenc que a algú l’avorreixi i a la llarga la quallat de la feina baixa. Un ciutadà paga –d’amagat- perquè li facin una feina ben feta i en diem suborn i corrupció.

Tema delicat, però si el suborn i la corrupció existeixen, i ningú ho fa però estic segur que existeixen, és perquè el sistema ho permet. No vull dir que lles lleis ho permetin en el sentit que sigui legal. Vull dir que ho permeten en el sentit de facilitar-ho o provocar-ho. Si en un ajuntament fóssim capaços d’aprovar una activitat empresarial, amb tots els informes que es requereixen, en una setmana (i ja dono massa temps) perquè mai algú hauria de poder ser subornable per fer ‘avançar’ un expedient de legalització.

No voldria obrir cap polèmica ni donar cap tipus de cobertura a suborn o corrupció, però l’escrit inicial fa pensar que algunes coses no les fem prou bé.

Comparteixo les paraules de Nanni Moreti, que interpretava un ministre, quan deia: ‘prefereixo homes brillants i singulars, encara que siguin una mica pocavergonyes, a homes grisos i avorrits, però honrats. Perquè al final, la mediocritat, l’avorriment i l’excessiva honradesa faran sens dubte més mal al país’.

Aquestes paraules dites per un empresari de la seva empresa potser molts les subscriuríem. Però estic convençut que en veu alta i parlant de l’administració no ho permetríem. En veu baixa cadascú s’ho sap.

Queda feina per fer.